El porta a porta, una aposta de justícia

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

Vagi per davant que el porta a porta és una aposta política que no entén de candidatures ni de partits. Funciona en pobles i ciutats de tots els colors polítics i ho fa pels seus resultats indiscutibles en termes de reciclatge.

No cal ser d’un partit determinat o d’una línia ideològica per apostar per la recollida porta a porta. I, de fet, és desitjable que la seva implantació no s’utilitzi de forma partidista a fi i efecte d’arribar a bon port i d’assolir l’objectiu comunitàriament convenient d’avançar en el reciclatge dels residus.

L’argument ecològic, doncs, és l’argument principal per apostar per aquest model de recollida.

 

No obstant això, des d’un punt de vista d’esquerres la recollida porta a porta té altres aspectes molt interessants. Són facetes desconegudes i de les quals se’n parla poc, així que som-hi.

En un context de crisi com el que estem vivint, el porta a porta és un model que permet crear i consolidar llocs de treball. En el cas de Vilanova i la Geltrú, per posar un cas, permetrà més que doblar el nombre de treballadors adscrits al servei, passant dels 37 actuals a 78 persones ocupades en el nou servei. És doncs, un model que enlloc d’invertir diners en màquines i automatització, inverteix en persones. Aquest argument per si sol ja justifica l’aposta, però això no és tot, perquè té un efecte multiplicador. Segons un estudi, el reciclatge genera deu vegades més ocupació que el tractament finalista dels residus (abocament o incineració). Per cada lloc de treball vinculat a la recollida, se’n creen dos vinculats al reciclatge. Lluny queda aquella llegenda urbana de “embruto, així creo llocs de treball”. Ciutadania del segle XXI: si voleu crear llocs de treball, separeu els residus perquè es puguin reciclar.

 

Més arguments: la justícia ambiental. Si mai heu visitat un abocador, o una incineradora, i us heu passejat pels voltants, no calen més explicacions. Els qui heu tingut l’oportunitat de viatjar a països empobrits, on s’extreuen els recursos, també sabreu de què parlo. Parlo de la injustícia que el nostre consum addictiu té sobre les persones, i de com això és font de desigualtats i de patiment, tant a casa nostra com més enllà de les nostres fronteres. Parlo del que alguns autors han anomenat feixisme ecològic. Reciclar redueix la pressió sobre els recursos naturals, i de retruc sobre el colonialisme que encara perdura sobre les comunitats del sud global. Són centenars els casos d’activistes i de líders comunitaris que han pagat amb la seva vida la lluita per un aire respirable i una terra conreable, la lluita contra les empreses extractores de recursos que els expulsa de casa seva. I són milers, milions, les persones que es veuen forçades a migrar com a conseqüència de l’extracció de recursos naturals. Fa uns dies el 30 minuts dedicava un programa a les condicions deplorables en què s’extreu el cobalt a l’Àfrica, un material imprescindible per la fabricació de bateries de cotxes. És un de tants exemples. Però no cal anar tant lluny: a casa nostra la mala gestió dels residus fa que milers de persones hagin de viure al costat d’abocadors i incineradores, i hagin de patir els efectes d’unes instal·lacions per les quals ningú els ha consultat, i on arriben residus d’arreu del país. Efectes sobre la salut i sobre les seves vides que es podrien evitar si aquests residus es reciclessin, enlloc de cremar-los o enterrar-los. Es tracta d’una qüestió de justícia: nosaltres consumim recursos i generem residus, i els efectes els paguen uns altres, ja siguin les nostres veïnes o unes persones que no sabem qui són i que es juguen la vida per extreure un mineral que podríem recuperar d’un producte abocat al contenidor.

I en aquest consum de recursos, que podem convertir en un cercle virtuós a través del reciclatge, també hi ha una qüestió de sobirania. De què ens serveix la independència política si depenem materialment de tercers països i la nostra supervivència material és tan fràgil que tancant les fronteres al comerç de matèries primeres no sobreviuríem ni dos mesos? El reciclatge ens fa sobirans del nostre consum i ens fa dependre menys de països on no es respecten els drets humans més elementals, països que s’intervenen militarment per poder extreure els recursos que nosaltres consumim. I això també és una qüestió política.

Però encara hi ha més: el porta a porta ens permet aplicar una taxa justa. Una taxa de brossa en la qual qui més recicla, menys paga. Ningú qüestiona que si el meu veí té un tren de vida més elevat que el meu, i consumeix més electricitat, la seva factura sigui més alta que la meva. Faltaria més que jo hagués de pagar part de la seva factura de llum. Però amb la brossa ens sembla normal que el meu veí pagui el mateix que jo, que duc una vida austera, faig l’esforç de comprar sense envasos, i de posar-ho tot al seu lloc. I això també és una qüestió de justícia que el porta a porta ens permet abordar, identificant cada generador i mesurant els residus que fa. Tant fas, tant pagues (evidentment, si no tens capacitat econòmica per pagar, la taxa ha de preveure una tarificació social, no cal dir-ho). El porta a porta, doncs, té un efecte redistributiu que no té la recollida en contenidors: qui més residus fa (que sol ser qui porta un tren de vida més elevat), més paga.

I acabo com he començat: no cal ser d’esquerres per apostar per la recollida porta a porta. Però si ho ets, i l’ecologisme no és el teu cavall de batalla, tens arguments per donar i per vendre per defensar aquest model de recollida.

Podem negar-nos a avançar, podem aferrar-nos al nostre (inexistent) dret a contaminar, podem argumentar que no tenim espai a la cuina per tants cubells. Però la realitat és la que és, i més aviat o més tard ens passarà per sobre. Més val que ens hi sumem convençudes, que no pas a contracor. I arguments no en falten.

 

Marta Jofra Sora

Portaveu de Capgirem Vilanova – CUP i regidora d’Espai Públic de Vilanova i la Geltrú

19 de maig de 2021