Fi de mes i fi del món: la mateixa lluita

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

Aquesta frase es va fer famosa en les mobilitzacions de les armilles grogues a França i venia a dir-nos que la lluita social per la garantia de drets bàsics és la mateixa que la lluita ambiental per fer aquest món sostenible. Dit d’una altra manera: no hi ha justícia social sense justícia ambiental i a l’inversa. Perquè cada vegada més, les evidències científiques ens enfronten amb una realitat irrefutable: les nostres societats depenents dels combustibles fòssils han de transformar-se profundament en poc més d’una dècada. La manera de dur a terme aquesta transició socioecològica però, té mirades diferents segons els grups d’interès. En els debats d’alt nivell es fan molt presents el pes i el poder de les grans empreses i la gran banca. Les elits econòmiques i financeres veuen perillar la seva posició de privilegi mantinguda per més d’un segle i s’afanyen a fer propostes de greenwashing que puguin assegurar la seva capacitat extractiva i de negoci. Fins i tot si això té unes conseqüències irreversibles per la vida a la Terra.

Però quin paper pot jugar una ciutat com Vilanova i la Geltrú en el taulell de joc global amb realitats diàries tan (aparentment) allunyades d’aquestes dinàmiques?

Doncs pot i ha de jugar un paper. Perquè és urgent i necessari, i perquè Vilanova té una ubicació, un clima, una escala, un teixit associatiu i un llarg etcètera que la posicionen com a ciutat amb totes les condicions necessàries per ser un referent de les transicions socioecològiques.

Tanmateix, reflexionem sobre algunes de les propostes que s’estan fent a nivell local per aquestes transicions: productes ecològics, patinets, bicis i cotxes elèctrics, posar-se plaques solars, habitatges més eficients, etc… La majoria de propostes van encaminades a les persones que tenen certa capacitat econòmica. Podríem dir que son pensades per a les classes mitjanes. Les classes populars, en canvi, només disposen de mesures pal·liatives, en el millor dels casos. Podríem representar-les amb la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica aprovada per unanimitat la Parlament de Catalunya el passat desembre de 2016. L’ànim de la llei 24/2015 ens diu: “no us poden fer fora de casa o tallar-vos els subministraments bàsics sense una causa justificada”. És a dir, ens rescata per poder sobreviure però en cap cas ens dona la capacitat de viure dignament, saludablement o de manera sostenible.

Doncs precisament estem en aquest punt d’inflexió: unes pensant en ensortir-se’n en el dia a dia i altres pensant en la vida al planeta pel 2030. També n’hi ha moltes en punts intermitjos, entre la precarietat i l’activisme en l’ecologia social. Per tant, un dels reptes que tenim és generar les condicions perquè dins d’aquest espectre de persones, col·lectius i entitats, ens puguem trobar, perquè les nostres reivindicacions de justícia social i ambiental convergeixin.

D’això en tenim bons i mals exemples. Fent referència al títol de l’article, les armilles grogues van sorgir pel malestar acumulat d’una població oblidada que va esclatar per la imposició d’un impost al dièsel que gravava les seves vides precàries, precaritzant-les encara més. L’impost sobre les emissions de CO2 segurament és una mesura necessària però no es pot aplicar sense tenir en compte les responsabilitats comunes però diferenciades. Aquest exemple hauria de servir per al Pla d’Acció per l’Energia Sostenible i el Clima que es va aprovar en l’últim ple del mandat a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. La necessària reducció del 40% de les emissions a la ciutat també ha de traduir-se en polítiques inclusives i que tinguin en compte, i no excloure, als col·lectius més vulnerables de la ciutat.

Pensem-hi, posem-nos-hi. Fem de Vilanova un referent de les transicions socioecològiques amb justícia social i ambiental.

Alfons Perez