RECUPERAR EL PROJECTE, RETROBAR LES COMPANYES

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram

MANIFEST I NOTES DE LA CUP VILANOVA I LA GELTRÚ

“Les meves contradiccions són les meves esperances”

[Joan Fuster i Ortells]

La decepció és immensa. Venim de temps convulsos: d’una situació pandèmica que ha colpit tots els racons del món i d’una conjuntura nacional desil·lusionant de retorn a l’ordre autonomista; totes dues coses ens han condicionat durant els últims dos anys. El corol·lari en l’àmbit municipal ha estat la decisió unilateral dels tres càrrecs electes de Capgirem Vilanova – CUP de saltar-se, en la votació del ple de pressupostos de dilluns 21 de febrer, el compromís ètic que van signar (si no explícitament, sí de manera implícita) i el mandat d’una assemblea.

Únicament per aquest motiu els demanem, d’entrada, la renúncia al càrrec i que lliurin les actes de regidors i regidora a l’organització que el 2019 va decidir, també en assemblea, que formessin part dels primers llocs de la llista electoral amb la qual vam concórrer a les eleccions municipals.

Les persones que signem aquest manifest no som inconscients ni tampoc irresponsables. La manera de configurar la candidatura per a les eleccions municipals ja va ser conflictiva i encara més la decisió posterior d’entrar a govern. Part de la militància va fer un pas enrere i es va desentendre de la vida orgànica però en cap cas va impugnar la decisió majoritària de l’assemblea i es va acabar acceptant formar part de l’equip municipal. Sabíem que el fet de governar podia provocar l’aparició de  contradiccions i la necessitat de gestionar tensions internes. De la mateixa manera, sabíem que els càrrecs electes també haurien de cedir unes vegades i d’imposar-se d’altres, o empassar-se gripaus de diferent mida, en cada negociació amb la resta d’organitzacions polítiques sòcies de govern. Ho hem assumit, sempre i quan cada decisió anés acompanyada d’un acord previ a l’assemblea permanent o l’assemblea extraordinària pertinent. No passa absolutament res, ni resulta innovador, que reconeguem les complexitats de la política institucional i la tensió amb els procediments de democràcia interna de la CUP, pensats per compensar els anhels personalistes i partidistes que alimenta la política institucional tal com està dissenyada. Amb tot, hem estat disposades, i n’estem si és bo per a una societat més justa, a assumir tots els reptes.

Si participem a moviments assemblearis és una evidència que tots i totes en algun moment haurem d’assumir com a pròpies les decisions d’un col·lectiu, tot i que no ens hagin acabat de convèncer. O encara més: sense creure pas en elles. L’acceptació pot semblar banal, però esdevé un imperatiu democràtic de primer ordre com ho és també fer un pas al costat si la decisió col·lectiva resulta, per qualsevol raó, inacceptable per a alguna persona.

Ara bé, la situació que ha generat la imposició dels regidors, aprofitant la posició que les seves pròpies bases els havien cedit, sobre la sobirania de la CUP, no té precedents i podia haver-se resolt d’una manera menys traumàtica de diverses maneres: (1) demanant un ajornament del ple i més temps per la negociació dels pressupostos, (2) amb respecte cap a l’acord de compartir i debatre la informació sobre els pressupostos amb les persones afins a la CUP o, si ho consideraven, (3) amb la dimissió dels tres càrrecs electes abans o després de la votació al ple municipal. Haurien estat, totes tres, decisions lícites, ètiques, honorables  i totalment comprensibles. I sobretot, haurien respectat el projecte col·lectiu que és la CUP, com tantes altres vegades s’han superat i acompanyat dificultats i dissensos.

Aquesta situació ens ha de servir per establir un període de reflexió i d’obligada autocrítica. I per què no dir-ho: potser ens cal començar de nou. Quinze anys dins la institució han ajudat a l’hora d’acumular tant frustracions com aprenentatges. Ara ja sabem que governar pot suposar un peatge molt car si l’organització no està ben greixada, si les persones que hi treballen regularment no posen compromís i corresponsabilitat en la presa de decisions dels càrrecs electes i també si, portats pel desencís, deixen de banda la gestió del dia a dia dins dels seus òrgans interns.

En endavant, haurem de treballar de valent per resignificar el sentit i el valor incalculable de la paraula assemblea i enfortir els mecanismes d’aprenentatge mutu i de presa de decisions. Revisar-nos o, potser, refundar-nos. Les assemblees han d’entendre’s no sols com a espais on guanyar o perdre una votació, sinó especialment com a mecanismes per compartir informació i arguments, convèncer i deixar-se convèncer per bones raons, donar valor a la paraula pròpia i a l’aliena i, finalment, sí,  prendre les decisions que puguem i que desitgem assumir col·lectivament.

Únicament a còpia de treball, refent confiances i repensant destins aconseguirem revertir la situació i recuperar la proximitat de desenes de persones que, per raons ideològiques, per desil·lusió o per simple esgotament un dia es van distanciar d’un projecte col·lectiu en el qual havien treballat amb més o menys dedicació, i en el qual havien projectat les il·lusions de transformar les maneres de fer política. No hi ha dia en què no hàgim deixat de pensar en totes elles.

La raó de ser de la CUP no és la mateixa CUP ni la puresa que alguns ens han volgut atribuir amb una vaga sornegueria. Si un dia d’ara fa prop de dues dècades un grup de persones va decidir constituir una assemblea local i, més enllà, participar de la vida institucional dins de l’Ajuntament, fou per contribuir a millorar la vida dels veïns i veïnes de Vilanova i la Geltrú i per ser al costat dels moviments populars i les entitats associatives que la fan bategar.

A totes elles ens hi devem.

 

Alfons Pérez, Almudena Godoy, Anna Stanton, Arnau Garcia, Berta Belaskoain, Blai Calzada, Carlota Orriols, Carme Rosselló, Dani Sánchez, David Gómez, Dídac Garcia, Eduard Pinilla, Elena Fernández, Elisenda Castillón, Elisabeth Castells, Elisenda Vall, Ernest Gutiérrez, Eva Gallego, Guillem Bau, Helena Carbonell, Isabel Cidoncha, Isabel Obenza, Ixia Pardiñas, Jaume Aibar, Joan Deyà, Joana Maestre, Joan Manuel Mallofré, Jordi Villanueva, Jose Antonio Gomez, Josep Manel Ametllé, Josep Maria Domenech, Josep Maria Soler, Josep Mestre, Julen Torres, Laia Capdet, Liliana Galvany, Marc Ferrer, Marc Font, Marc Ortiz de Urbina, Marcel Meya, Mari Pau Munuera, Maria Ametllé, Marifé Molano, Marina Bau, Marta Cuberos, Marta Guinda, Marta Pagès, Meritxell Sánchez, Miguel Ángel González, Miquel Garcia, Mireia Facet, Montse Maronda, Neus Benavent, Noel Viñas, Núria Araüna, Núria Formatger, Oriol Sivill, Òscar Mendoza, Pau Formatger, Pau Ortiz de Urbina, Quim Orpi, Quim R Vendrell, Ramon Rossell, Raúl González, Rosa Jornet, Sergi Garcia, Sílvia Mancha, Tània Reyes, Toni L. Querol, Toni Villar, Torcuato Vargas, Xavier Calvo, Xavi Elizondo, Xavier Montané.